Entrevista Mag Rubén Aparisi

RUBÉN APARISI (Màgia Còmica) Hago Chas… y aparisi a tu lado!

(Sinopsis)
“Hago chas… y Aparisi a tu lado” i més brometes com esta són les que el públic ha de suportar d’este peculiar mag. I és que, cansat de burles sobre el seu nom, Mag Rubén Aparisi ha decidit buscar la millor de totes i anomenar el show amb ella “Hago Chas… y APARISI a tu lado!”

Benvingut al Circuit Rubén, estem contents que estigues amb nosaltres aquesta temporada. Què et sembla el Circuit i com t’imagines la vivència d’aquesta experiència.

Moltes gràcies, jo també estic molt content d’haver entrat. Tenia moltes ganes de participar en el Circuit com ja sabeu, de fet jo crec que m’heu agafat per pesat (riu).
M’espere una experiència molt productiva i gratificant. Crec que em trobaré a tot tipus de públic, molt heterogeni, dispar i possiblement diferent al que estic acostumat, i la idea d’eixe repte m’encanta. Més que mai tinc moltes ganes de mostrar el meu espectacle a quanta més gent millor.

Hem pogut comprovar com per a tu és important que es conega València, les seues riqueses i valors. Quines pròximes idees tens al cap per a seguir fent que la màgia forme part d’aquest amor i respecte per València?

Bo, més que intentar que es conega València, el que intente és comunicar de la manera més sincera possible, intente que la màgia i l’humor que faig parle de mi, incloent les parts més obscures (riu de nou). Però l’apologia de València no la faig de manera intencionada. Això sí, intente aprofitar el seu atractiu en benefici propi.

Quin diries que és el secret per a ser un bon mag? Com fas per a arribar al públic com ho fas i deixar petjada?

La cinta de doble cara! És el més important per a un mag. (Bromeja). Doncs no ho sé, i també m’agradaria saber-ho (bromeja de nou).
Doncs crec que com per a qualsevol altra carrera el més important és tindre el nord ben clar, és a dir saber qui vols ser i analitzar després el camí per aconseguir-ho. I el que crec que ho fa difícil és l’extremat excés d’informació a la qual podem accedir. És fàcil atordir-se amb tantes referències.
Per deixar petjada intente que el show dure molt més que el que dura la mateixa actuació, com una pel·lícula d’estes que et passes un mes pensant en ella després de veure-la. Però he de confessar que encara no ho he aconseguit als nivells que m’agradaria.

Podríem dir que tens bona projecció en la teua carrera gràcies a les teues qualitats com a artista i persona. On et veus d’aquí a uns anys? Què et faltaria segons el teu criteri per a arribar fins a on vols arribar?

Em fa falta més cinta de doble cara, que se m’està acabant (riu). La meua visió és omplir teatres diàriament i poder tindre sempre gent davant que em regale la increïble sensació de pujar a l’escenari. Fer d’un teatre ma casa i lloc de treball. M’encanta tot el que rodeja els teatres, des de les llums, l’olor del backstage, la porta de darrere i el corredor que duu a camerinos.

Per aconseguir-ho necessite un equip en el qual treballar. Així que últimament em fixe més en els valors de la gent que em rodeja i estic flipant amb l’afortunat que sóc, tinc gent molt vàlida ben prop. Clar, era una manera d’observar que tenia atrofiada, com jo vaig estudiar fora del pla Bolonya, em falten estos recursos… (Bromeja de nou)

Com t’imagines que podria ser arribar a la final del Concurs del Circuit Cafè Teatre de València d’aquesta temporada?

M’emocionaria molt, de veres. És un somni. No sols pel fet d’arribar jo, sinó perquè ho faça un espectacle com el “Hago chas… y Aparisi a tu lado” i que siga el públic qui ho haja decidit.

 

I ara la nostra secció… Xafarderies d’Humor!

Quin és el teu desig més secret?

Tindre haters a internet.

Si tingueres tres segons de *super màgia per a canviar alguna cosa a València, Què seria?

Intercanviaria els escuts i colors dels estadis de Mestalla i Ciutat de València. Mestalla amb l’escut del Llevant i blau-grana i el Ciutat de València de taronja. Simplement per passar un bon ratet amb les reaccions de la gent.

Quina és la teua major por?

Despertar-me un dia sense dents.

Explica’ns una història viscuda a la que tingues especialment estima.

Quan ja començava a actuar prou, que jo em començava a considerar professional i tot això, vaig tindre una posada de pota a una actuació que em va baixar l’ego al nivell que havia d’estar.
Era en un pub i abans de començar l’actuació jo estava amagat darrere del teló de fons d’escenari que s’aguantava en dos trípodes. A l’eixir a escena, encara no sé bé com, se’m va enganxar el teló i acabà caient cap avant. El teló cau, li pega a un altaveu que també cau, li pega a una tauleta que duia jo i la mig desmunta… Un desastre. Torpement jo anava de banda a banda intentant recol·locar-ho tot amb l’ajuda d’un amic que estava en el públic i havia botat a ajudar. I tot açò en la música d’eixida sonant, que era animada i encara feia que tot fóra un poquet més patètic.
El què és curiós, és que feia un temps arrere en eixe mateix pub, estava prenent cervesa en uns amics quan es va caure el sostre. Sí, sí, el sostre. Fent el soroll que fa un sostre al caure i soltant la seua pols. Quan vaig mirar jo m’imaginava que de la pols apareixeria una banyera en  un gros atordit dins. Per sort eixe dia hi havia poca gent i no va pillar a ningú.
Així que el dia que jo vaig tirar el teló, vaig contar la història del sostre per eixir del pas, dient que el pub estava maleït i molt dignament vaig seguir en l’actuació. Però “tierra, trágame”. Del dia del sostre tinc fotos i el meu començament èpic el tinc gravat en vídeo. Per descomptat no li ho he ensenyat mai a ningú, encara se’m nuga l’estómac quan ho recorde. El dia que eixe vídeo isca a la llum serà el fi de la meua carrera com a mag. Si guanye el Circuit, faig el vídeo públic! No és mala manera d’acabar la meua vida escènica.

Dosis d’humilitat, sí senyor.